La terra i un llenguatge primordial de signes i formes essencials, o, com el Museu Carmen Thyssen presenta en aquesta exposició, allò tel·lúric (terrestre o geològic) i allò primitiu (primigeni), van oferir, des del primer episodi de la modernitat artística espanyola —als anys vint i trenta del segle XX—, dues vies de renovació que, per la seva persistència i recurrència, conformen un substrat plàstic idiosincràtic de la nostra avantguarda, reconeixible encara avui dia.

La ruptura amb la tradició acadèmica abans de la Guerra Civil i el reinici, des de finals dels anys quaranta, dels avenços interromputs per la contesa van ser un esforç compartit per artistes de tendències molt diverses que, de manera individual o col·lectiva i des del surrealisme fins a l’informalisme i les seves derives (i més enllà), van refundar l’expressió artística a partir de nous pressupòsits d’avantguarda. Per fer-ho, es van servir de la terra, proposant les seves pròpies «creacions naturals», d’aspectes inusitats, originals i sorprenents, que transcendeixen amb escreix allò real. I es van remuntar al rupestre, a l’indígena o al primari en un rerefons històric que empenyia a començar de zero per retrobar una nova identitat plàstica. Com si l’art espanyol comencés una altra vegada, a l’avantguarda, des de l’origen més absolut: el de la matèria de què està feta la natura i els signes més ancestrals de la primera expressió humana.

Les més de seixanta obres aquí reunides —entre pintures, escultures, dibuixos, fotografies i gravats— es presenten en dues seccions, segons la preeminència d’un d’aquests leitmotivs, si bé tots dos s’entrecreuen contínuament, imbricats inseparablement en aquest relat que reivindica una nova mirada a la major renovació plàstica esdevinguda a Espanya fins als darrers anys del segle XX. En aquest imaginari eclèctic i molt suggeridor, de colors terrosos, saturat a vegades de matèria, d’intensa expressivitat en altres i sempre de poderosa personalitat, tel·lúrics i primitius recorren a allò atàvic, gestual, gràfic, orgànic o oníric per a les seves propostes d’avantguarda, irresistiblement atrets per aquestes dues forces motrius d’un art modern específicament espanyol.