Miquel Rué i l’infinit *

Descobrim l’obra de Miquel Rué (Sant Boi de Llobregat, 1929 – París, 1967).

Se’ns revela un pintor abstracte -de postguerra- fascinant. Un artista que suggereix les immensitats i els enigmes de les forces còsmiques: un creador que s’adreça, doncs, a les sensibilitats del segle XXI. Tothom, els historiadors inclosos, n’havia perdut la pista.

La seva història fou tràgica. Després d’una vocació humil, però decidida en el camí de la modernitat, va marxar a París on va reconstruir una carrera des de zero. Quan començava a consolidar-se un lloc en el sistema de l’art de la capital francesa, la mort el va sorprendre en la plenitud, amb només trenta-set anys. La seva esposa, Maria Calero, força afectada, va guardar la seva obra, tancada amb pany i clau -durant dècades- fins avui. Malgrat que va aconseguir treballar amb una destacada galeria parisenca de l’època, Suzanne de Koninck, el seu treball era solitari. Cal tenir en compte que, a mesura que avançava la dècada dels seixantes, canviaren les sensibilitats i triomfaria el Pop Art. La mort va interrompre una carrera coherent i valenta.

Com d’un viatge en el temps ens arriben aquestes obres, evocadores d’una bellesa desbordant i melancòlica. Són imatges al·lucinants d’un somni que, en els nostres temps contemporanis, angoixats i fascinats a la vegada per l’esdevenirdo del planeta, conscients de la nostra petitesa, encara ens poden ser útils.

L’univers és inabastable. Només el podem imaginar. Rué, superant el vertigen, s’hi va abocar.

* Text redactat pel personal del museu