«La promesa de Villèlia» és la primera exposició institucional individual d’una certa envergadura dedicada a l’artista en gairebé 30 anys. Comença cronològicament el 1954, amb el seu «Homenatge a Blume», pertanyent a l’ACAC. Aquell any fou important, ja que va fer la seva primera exposició individual al Museu de Mataró i va entaular amistat amb Joan Brossa. Tot i que Villèlia no freqüentava els cercles artístics, era molt respectat pels seus col·legues creadors. La seva obra va despertar l’interès d’artistes de gran rellevància, com Miró o Ferrant. Aquest darrer, mesos abans de morir, va escriure sobre l’obra encara jove de Villèlia; un text bellíssim del qual s’ha pres el títol de l’exposició.

Villèlia va perseverar en l’ús de materials «no acreditats». A la minuciosa talla de diverses fustes —com cirerer, noguera, caoba o melis— seguiren les tiges de ceba i les fibres de figuera de moro, i també començaren a obrir-se camí les canyes d’arundo, amb les quals s’afiançaria el llenguatge que el va fer tan cèlebre, no sense haver treballat abans la matèria industrial, com el filferro d’acer. No és fàcil associar els materials a una cronologia concreta; sí que convé situar-lo, en termes generals, en l’àmbit del tractament concentrat de la fusta, a la qual aplica lleus i precises zones de color i que assembla mitjançant fils o cordes. Va trobar la seva major fortuna en la relació entre la línia i l’espai, que dugué a un refinament singular, i en els salts d’escala va mostrar una destresa encomiable. Malgrat la naturalesa prosaica del material, ja consolidat el bambú, va dotar la seva pràctica d’una subtilesa clamorosa.