El protagonista actiu dels dibuixos i les pintures de Joan Hernández Pijuán és l’espai. Grafismes germinals. Incisions al buit que com una membrana subtil es tensiona amb la més imperceptible intervenció, registrant amb precisió el més lleu senyal: com un sismògraf sensorial. Pensem a Giacometti oa Fontana (amb els quals manté afinitats subterrànies). Estremiments del buit actiu. El fons abandona la condició residual per ser protagonista, deixa de ser un recinte passiu (un mer contenidor) per emetre una energia silent i enigmàtica. El contorn elemental d’una casa, la petjada d’una flor a la memòria, el perfil esquemàtic d’un arbre, l’estela d’un horitzó… esdevenen Hernández Pijuán ritmes que articulen un diàleg fèrtil en constant renovació entre fons i presència figural. La bona forma emet la percepció d’aquesta tensió dibuixística. Estilització poètica de la realitat transcendida en un vocabulari visual succintament que transmet l’energia d’un món proper a l’arrel, a l’origen. On el tremolor emocional i el registre intuïtiu de la mirada són les claus que tradueixen la realitat, com als “esbossos pedagògics” de Klee, de “Bauhaus” oa l’universalisme constructiu de Torres-García, a un inventari de signes gràfics. Com a senzills i elementals emblemes de l’origen. Pintura i dibuix de la mirada que com en el pensament de la fenomenologia converteix l’ull en el destinatari privilegiat i actiu de la metamorfosi de sensacions d’un caos sensorial que cal ordenar a les línies de força, intentant aprehendre els seus vectors d’energia primària. La veritat elemental i la constitutiva que irradia l’enigma de l’espai. Superfícies de germinació. La voluntat primigènia de la mirada primera que transmet mitjançant l’oscil·lació de la línia del dibuix (i el seu itinerari erràtic sobre el blanc del paper) el mateix secret actiu de la paraula primera en poesia. L’espai on es fusiona buit i silenci com a ritual arcaic. Els signes a flor de pell tracen l’acotació simbòlica d’un espai primordial, enregistren a l’epidermis missatges de la memòria amb una visualitat diàfana. Tremolor sígnic sobre la línia d’horitzó. Sediments i incisions simbòliques. Pintar amb la mirada en passejar, com el poeta camina amb la paraula. Antón Patiño, “Latido germinal de Joan Hernández Pijuán”, 2001