Personatge fascinant, considerat un dels molts fills de les convulsions del segle XX, Pic Adrian (Moinesti, Romania, 1910 – Barcelona, ​​2008) va ser un teòric de l’art, poeta i pintor, i va practicar de manera coherent i raonada una abstracció pura, l’aparent senzillesa de la qual es manifesta com un mitjà per accedir a la complexitat misteriosa del món.

Pic Adrian va deixar Romania en els anys difícils de la postguerra. La seva família s’havia instal·lat a Bucarest l’any 1915, un país del qual havien hagut de fugir a causa de la persecució antisemita, el feixisme i després el comunisme. Pic Adrian va treballar com a advocat i va participar en la vida cultural romanesa. Havia publicat dos reculls de poesia, el primer als 17 anys. A Tel Aviv va conèixer la seva futura esposa, Alice Rubinstein, que compartia la mateixa intel·ligència brillant i artística que la seva germana, l’arquitecta Marguerite Brender Rubinstein. La parella va viure una estona a París, però mentre esperaven els papers per a una possible emigració al Canadà, tot seguint els consells del gran violoncel·lista Pau Casals, a qui Pic Adrian havia conegut durant els seus estudis analítics sobre música, van marxar a Catalunya, a Barcelona, ​​on es van instal·lar definitivament. Després va desenvolupar una pintura abstracta, una obra literària poètica en francès així com assajos i escrits sobre teoria de l’art en els quals exposa el seu pensament situant la seva activitat pictòrica en el que ell anomena Essencialisme i Art Principal, conceptes en què inscriu la seva obra.

Com els antics filòsofs pitagòrics, que veien en el Cosmos una organització musical que definia l’univers i el feia intrínsecament bell i harmònic, Adrian parteix del principi d’una solidaritat coherent i necessària entre l’ordre, l’univers i la música. Va publicar diversos textos sobre el tema, entre ells el fascinant L’Univers sonore (París, ed. Richard Masse, 1955). També col·labora amb músics com el català Josep Mestres Quadreny, que va compondre Variacions essencials, obra inspirada en la seva pintura. Pic Adrian mostra un vincle molt directe amb els primers mestres de l’abstracció. És de Kandinsky d’on treu la seva vocació hipnòtica, expressiva i musical. De Piet Mondrian segueix el valor essencial de la disposició blanca i perpendicular, també perceptible en Adrian però sense un marc lineal explícit.

 El crític i creador del Nouveau Réalisme, Pierre Restany va apreciar aquest pintura i va escriure sobre ell en dues ocasions. Restany (la pintura que li va regalar Adrian es mostra en aquesta exposició) va poder descobrir la dimensió mental i espiritual d’aquesta obra, que en certa manera enllaça amb la recerca d’Yves Klein:

“Adrian és un optimista que s’integra sensualment a l’extensió còsmica, un optimista per a qui la interioritat del jo és extradimensional. Els signes essencials d’Adrian no reconeixen cap límit. I aquest és el secret del seu alliberament. El seu suport de material importa poc. Poques vegades una pintura ha expressat tan poc “contingut pictòric”.

(…)

 Mai un teòric no ha estat més lògic visualment amb ell mateix: hem hagut de desfer-nos de quatre segles d’estètica dogmàtica i els complexos relacionats per veure més enllà de pintar el Buit de totes les possibilitats, per sentir-hi la presència immaterial de l’energia còsmica. És a la llum d’Yves Klein i el seu nou humanisme que l’apicturalitat essencial d’Adrian adquireix tot el seu significat”. 

(Pierre Restany, 1969)

 Contemporani dels abstractes i els minimalistes, però diferent i singular, Pic Adrian ens condueix amb aquesta “apicturalitat essencial” cap a una experiència de contemplació per a la qual, com en la música, l’estructura i el sentit no es fixen sinó que tendeixen a una lleugeresa fluida i coherent alhora, que ens eleva per sobre de tota banalitat. Sense dogmatismes ni cap gesticulació narcissista, amb serenitat i delicadesa proposa geometries a la manera d’enigmes amistosos que ens conviden a pensar en silenci.