L’exposició Michaux/Hessie. Éternité des gestes analitza per primera vegada la relació, tant en el terreny formal com en el conceptual, que l’obra de Hessie (nascuda Carmen Lydia Duric, Jamaica, 1933 – París, 1917) tingué amb la d’Henri Michaux (Namur, 1899 – París, 1984). Amb més de 40 obres entre olis, guaixos, brodats i collages, la mostra traça un ampli recorregut per l’obra d’ambdós artistes amb un doble objectiu: d’una banda, vol explorar la irradiació del treball de Michaux en l’obra de Hessie i com aquest va servir-li d’estímul; i de l’altra pretén donar a conèixer el treball de Hessie, una artista extraordinària i molt desconeguda pel públic general. De fet, aquesta és la primera vegada que un conjunt d’obres tant representatiu de la seva carrera es pot veure a Catalunya.

Fabienne Dumont, en el text del catàleg, descriu la relació dels dos en els termes següents: “Per a Henri Michaux, ‘l’art és el que ajuda a sortir de la inèrcia’; per a Hessie, un ‘art de la supervivència’ (…). L’aproximació d’aquests dos universos subratlla una exploració de l’interior, que passa per una pràctica metòdica, obsessiva i proliferant (…). Aquestes dues obres vives i captivadores ens submergeixen en una lectura meditativa, un alliberament de l’escriptura, un enregistrament de les forces i dels caos d’allò mental.” Precisament, aquesta mostra il·lustra com les distintes aproximacions que aquests dos artistes adoptaren per expressar i descriure plàsticament les profunditats del seu pensament, donaren lloc a un conjunt d’obres que sovint comparteixen els mateixos aspectes formals. Mentre Michaux, des dels anys 50 fins als 80, es decantava per una activitat febril i uns processos creatius basats en la rapidesa, per tal de ‘viatjar’ a l’inconscient i negar-li a la raó el domini que exerceix sobre totes les nostres activitats creatives; Hessie, en canvi, especialment al llarg dels anys 70, apostava per la calma repetitiva i es submergia en la lentitud del brodat de centenars de punts en teles de cotó amb una finalitat semblant –  “El temps permet deixar viatjar els pensaments” predicava – però, sobretot, ho feia amb l’objectiu de desemmascarar la societat i la vida que l’envoltava des d’una perspectiva feminista i reivindicativa. Per a Hessie, la costura es va convertir en un vehicle de lluita i de denúncia. Segons ella “a les nostres vides estem envoltats de reixes per tot arreu, fins i tot en el cas de les nostres ambicions i els nostres assoliments. De vegades són reixes invisibles. I jo he fet visibles les reixes.” Aquesta dualitat entre un univers accelerat, el de Michaux, i un d’alentit, el de Hessie, troba la seva màxima representació en dos films presents en la mostra: la pel·lícula d’Éric Duvivier Images du monde visionnaire (1963) en què Michaux reconstrueix les alteracions provocades pel consum d’al·lucinògens; i Trans Perce Survie (1974), un film de Mythia Kolesar en el qual se’ns mostra els rituals simples, lliures i lents d’Hessie. Tal i com Dumont ens diu en el text del catàleg “la immersió de tots dos artistes en una repetició del gest estén l’experiència i ateny un estat inefable, en benefici de la creació de signes primaris.”

De fet, són aquests ‘signes primaris’ i el seu interès pel somni, la follia i l’obsessiva necessitat d’ultrapassar els límits de la raó que trobem en Michaux que, malgrat ser també un artista solitari, independent i no adscrit a cap moviment o grup, el convertiren en un artista pràcticament de culte. A banda de Hessie, Michaux fou venerat i seguit per molts altres artistes, poetes i escriptors. Entre ells, podríem destacar Jean Paulhan, Alain Jouffroy, Serge Sautreau, André Velter, Jean Dubuffet, Joan Miró, Francis Bacon, Zao Wou-Ki, Antoni Tàpies, Georges Noël, Roberto Matta, Miquel Rué, Manuel Duque, Apel·les Fenosa o, fins i tot, Mercè Rodoreda, qui l’admirava profundament tot i no aconseguir conèixer-lo personalment. Els seus llibres Viatges i flors i La mort i la primavera, són plens de ressons Michauxians. L’exposició, amb l’objectiu de mostrar la projecció que el treball de Michaux tingué en altres artistes del seu entorn, també dedica una sala a mostrar obres d’alguns dels artistes abans esmentats.

Encara escrivia <<a engrunes>>. M’era impossible compondre d’una tirada, àmpliament. Tot prenia forma amb petites aportacions, amb aportacions ben petites, amb mots aïllats, bocins de frase, associacions, amb correccions de vegades de la paraula trobada mitja hora abans, però mai amb diverses frases senceres consecutives. D’altra banda, aquests petits bocins al cap de tres setmanes <<tractaven>> d’un tema, havien estat dirigits secretament però sàvia per l’agulla d’un Nord inoblidable.

Henri Michaux, Misérable Miracle, 1956*

[Cita triada per Hessie i publicada al catàleg de la seva exposició al Museu de Lund, Suècia, l’any 1978]

L’escriptura lineal, un poema de nusos on la memòria es desplega com un rosari a través del temps; l’eternitat dels gestos, que abasta mons multiplicats pel desig de sobreviure —vivents i cecs es troben en una crida als sentits tàctils— el buit ple —absència, presència de matèria que permet entreveure o insinuar altres abismes, vegetació amb bucles, lianes de llum, línies flexibles. L’al·lusió a l’espai— es retroba a través de la matèria.

Hessie, Noeuds & Ligatures, París, Centre national des Arts plastiques, 1983