És un privilegi poder presentar, per primer cop a les nostres sales, una exposició de l’obra pictòrica de Le Corbusier.
Charles-Edouard Jeanneret, més conegut pel pseudònim Le Corbusier, va ser un creador polifacètic que va fer dialogar disciplines molt diferents mantenint en tot moment un caràcter discursiu intens, ric i rellevant tant pel món de l’art en general com per l’arquitectura en particular. Va ser arquitecte, urbanista, inventor, dissenyador, filòsof, escriptor, poeta, agitador, polemista, promotor i també pintor.
Aquesta exposició proposa precisament un recorregut per la seva producció pictòrica i pretén, no només analitzar les seves característiques principals sinó també pregonar la seva importància, doncs tant el dibuix com la pintura van ocupar gran part de la seva carrera professional.
Amb aquest objectiu, l’exposició presenta més d’una vintena d’obres entre pintures, dibuixos i collages, que recorren els darrers 30 anys de la vida de l’artista. La intenció és presentar una imatge sintètica però clara de la seva aportació en el terreny estrictament pictòric i de com, a partir de finals dels anys 20, interpreta la figura ‘humana’, en especial el cos de la dona.

“La recerca ètica de la higiene, l’exaltació de la puresa de l’enginyeria, la celebració de les línies rectes i les fàbriques blanques que preconitza Le Corbusier instauren el relat modern de l’arquitectura del segle XX, que predicarà la noció que l’home és fonamentalment un cos net, les necessitats universals del qual Le Corbusier va resumir amb aquestes paraules: ‘Tout homme sait aujourd’hui qu’il lui faut du soleil, de la chaleur, de l’air pur et des parquets propres’.[1]
La representació d’aquest home universal va motivar una llarga i contínua recerca plàstica per part de Le Corbusier a partir de finals dels anys vint, que va acabar en la plasmació concreta del Modulor el 1948. A partir del 1918, la figura humana comença a aparèixer en les seves pintures, però en la dècada dels anys trenta, després dels seus viatges a l’Amèrica del Sud i a Algèria, es converteix en el tema central de les seves obres plàstiques, sobretot la figura femenina, protagonista essencial de la seva producció artística.” (Marisa García Vergara)
[1] Le Corbusier, Vers une architecture, París, Ed. G. Crès et Cie, 1924, p. 234.