Aquesta és la primera exposició que la galeria dedica a l’artista Charo Pradas (1960). Amb prop de 40 peces, entre pintures sobre tela i dibuixos, la mostra es centra en la dècada en què l’artista troba el seu particular llenguatge plàstic i defineix el seu estil.

A l’inici dels 80 la seva obra explora un expressionisme figuratiu centrat en la representació d’éssers imaginaris, propers al món dels insectes, alguns d’ells realitzats amb to humorístic, d’altres més agressius. Per a l’artista són representacions que apareixen de forma automàtica, pràcticament inconscient, i volen representar emocions, estats d’ànim. Per a ella, no hi ha massa diferència entre els éssers humans i la resta d’éssers vius i, per tant, aquestes obres s’emmarquen dins de la seva necessitat d’analitzar l’ésser humà i el món animal més enllà de la seva aparença merament formal. L’ús d’una paleta de color centrada bàsicament amb l’ocre i el marró, no fa res més que engrandir aquesta obsessió pels elements orgànics i terrenals.

Cap a mitjan anys 80, la seva obra abandona pràcticament qualsevol senyal de figuració i s’endinsa en una pintura gairebé abstracta, extraordinàriament biomòrfica, centrada en formes i composicions que recorden òrgans, imatges microscòpiques de teixits orgànics, artefactes impossibles o espais onírics. És inevitable lligar moltes d’aquestes representacions al seu interès per la ciència, pels descobriments científics, tant en el terreny de la medicina, com en el de la biologia i la cosmologia. Per a l’artista, tot és vida, i per tant vol que les seves pintures siguin representacions d’una naturalesa canviant i metamòrfica. D’aquí que en moltes de les seves teles apareguin formes que recorden boques o ulls que ens miren. En anys posteriors, aquests ulls evolucionaran cap a una de les seves formes predilectes: el cercle. I és que per a Pradas el cercle és el resum de tot i el símbol que uneix la biologia amb la cosmologia.

Els seus referents són nombrosos. Des d’artistes companys de generació fins a moltes de les obres de l’americana Georgia O’Keeffe (1887-1986) o els dibuixos científics de Ramón y Cajal (1852-1934). Inclús el treball de Miguel Servet (1511-1553), un altre aragonès, també troba espai en la seva obra. Pradas prefereix el Renaixement al Barroc i, probablement, per aquest motiu, en la seva obra hi ha tan pocs negres i blaus, i en canvi hi abunden els taronges, els malves, els verds clars, els magentes i els coralls.

La seva obra d’aquest període és testimoni d’una època enormement vibrant al nostre país, molt intensa i activa. Els 80 foren uns anys d’efervescència generalitzada i, tot i que Pradas no pretén reproduir-la directament, els aspectes formals del seu treball encaixen perfectament en un moment on una potent necessitat expressiva es canalitzava tant en la figuració com en l’abstracció. Pradas aportava una mirada nova, inèdita i molt original, i per aquest motiu la seva pintura va destacar immediatament. La seva pintura excel·lia com cap altra reproduint l’inaturable estat canviant del món fent cohabitar l’instintiu amb el cultural. Tal i com Fernando Huici va escriure el 1992, l’obra de Charo Pradas s’erigeix “com a celebració de la sorpresa que nia en la pròpia gènesi de l’acte creatiu, allà on el crit sedimenta en llenguatge articulat. Però, més enllà, també és mirall d’una perplexitat transcendent que traça, en l’espai primordial, una figura del món, en aquesta frontera imperceptible, aliena a la temporalitat, del diàleg en el qual caos i cosmos es coneixen”.