Aquesta exposició reuneix una dotzena de pintures realitzades íntegrament el 1959, un any decisiu en què Joan Claret abandona definitivament la pintura figurativa i consolida el llenguatge geomètric i constructivista que marcarà la seva obra posterior.

“1959. Joan Claret. Pintures” és la primera part d’un cicle de dues exposicions dedicades a l’obra de Joan Claret. La segona part, titulada “Joan Claret. Pintures. 1960-1965”, mostrarà l’evolució que l’obra tingué durant els primers anys 60 i se celebrarà del 23 de setembre al 23 d’octubre 2026.

Durant bona part de la seva trajectòria, Joan Claret (1929-2014) va ser un artista de gran projecció internacional i un dels noms destacats de la pintura abstracta catalana de la segona meitat del segle XX. En els darrers anys, diversos projectes expositius han contribuït a contextualitzar la seva obra i a reivindicar-ne la rellevància dins del panorama artístic català i internacional.

Ara, “1959. Joan Claret. Pintures” proposa una aproximació diferent: concentrar la mirada en l’any més important de la seva carrera. La mostra reuneix 12 pintures excepcionals realitzades el 1959, procedents de la col·lecció de l’artista. Un conjunt excepcional que permet descobrir el moment en què Claret formula per primera vegada un llenguatge que es convertirà en el fonament de bona part de la seva trajectòria posterior.

L’any 1958, viatja a Paris amb la finalitat d’aprofundir en els seus estudis de filosofia i arquitectura. Aquella estada a la capital francesa, on va coincidir amb el pintor Joan Vilacasas (1920-2007), el va convèncer a superar l’etapa vinculada a una pintura de tradició clàssica i figurativa. El retorn de París el 1959 marca l’inici d’un nou camí centrat en el constructivisme i l’abstracció geomètrica. Aquell mateix any presenta la seva primera exposició individual a la Sala Gaspar.

Aquesta transformació resulta especialment significativa si es té en compte el context artístic del moment. A la Catalunya de finals dels anys cinquanta, l’informalisme ocupava bona part de l’escena artística contemporània i constituïa una de les tendències dominants. L’aposta de Claret per una pintura ordenada, geomètrica i constructiva suposava, per tant, una posició decidida i singular. En paraules de Cirici Pellicer, Claret era un pintor constructivista pur, un heroi resistent vers l’informalisme. La seva pintura es va situar així en una via pròpia, fonamentada en la construcció de l’espai pictòric i en una sensibilitat estretament relacionada amb la seva formació arquitectònica.

Les obres reunides a “1959. Joan Claret. Pintures” permeten observar aquest moment de canvi no com una ruptura aïllada, sinó com el naixement d’un sistema pictòric que anirà desenvolupant-se al llarg dels anys posteriors. Tal com quedarà demostrat en la segona mostra, “Joan Claret. Pintures. 1960-1965” [23 set – 23 oct], la geometria, l’organització de l’espai, el ritme, la repetició i les relacions entre formes i colors adquiriran un paper central i convertiran la superfície pictòrica en un espai de construcció i recerca.

En aquest sentit, l’obra de Claret pot posar-se en diàleg amb les investigacions que, des de diferents perspectives, artistes residents en aquell moment a París desenvolupaven al voltant de la geometria, la percepció, el ritme i les possibilitats d’una nova experiència de l’espai pictòric. Entre ells podríem destacar Victor Vasarely (1906-1997), François Morellet (1926-2016), Jesús Rafael Soto (1923-2005) Vera Molnár (1924-2023) i tants d’altres que exposaven recurrentment a la Galerie Denise René i que segurament el jove Claret va poder veure. Sense establir necessàriament relacions d’influència directa, aquesta constel·lació permet situar Claret dins d’un clima internacional de renovació de l’abstracció que, ja a finals dels anys cinquanta, qüestionava amb vehemència els postulats informalistes.

Al mateix temps, les obres de 1959 testimonien la força que la pintura geomètrica i cinètica començava a assolir a Catalunya durant les dècades dels cinquanta i seixanta. En aquest context, la producció de Claret dialoga amb la d’altres artistes com Joan Vilacasas (1920-2007), Joan Puig Manera (1923-2013) o Enric Planasdurà (1921-1984), que també van explorar les possibilitats de l’abstracció geomètrica i de les estructures visuals. La mostra contribueix així a recuperar una escena artística catalana diversa en què, al marge del predomini de l’informalisme, es desenvolupaven altres formes d’experimentació radical amb l’espai, la forma i la percepció.

Un dels aspectes importants a destacar de l’exposició és que totes les obres procedeixen de la col·lecció de l’artista. La majoria es presenten al públic per primera vegada després d’un acurat procés de neteja i conservació promogut i finançat conjuntament per l’Albert Claret (fill de l’artista) i la Galeria Marc Domènech, amb l’objectiu de preservar aquest important llegat i recuperar la força, la lluminositat i els matisos originals de les pintures.