Iniciar l’activitat de la galeria amb aquesta exposició no és una coincidència. Fa molt temps que admirem el treball d’André Masson i feia anys que teníem ganes de fer una exposició de les seves obres. Una exposició que donés una visió clara i completa del seu extens i variat univers artístic, però també que explorés alguns aspectes del seu treball que mereixen la nostra atenció i que no han estat suficientment tractats en les mostres que se li han dedicat fins a dia d’avui. La selecció que hem fet dels seus dibuixos eròtics, així com el recull d’obres que il·luminen les afinitats formals entre les seves obres i les de Joan Miró –amb qui va compartir amistat des dels anys de la Rue Blomet–, així ho demostren.

Masson fou un artista compromès amb el seu art i el seu temps, un treballador incansable i un lector voraç. Pocs artistes han retratat com ell la soledat i la desesperança, l’instint animal que subratlla la vida i els contrastos i les contradiccions que ens envaeixen. És mirant les seves obres quan un s’endinsa en els profunds laberints de l’ésser humà. Els escenaris que ens presenta ens arrosseguen a mons i situacions que pretenem ignorar, però que existeixen. El seu pinzell no només desbrossa paisatges sinó també objectes, i sobretot, despulla el “jo” deixant a la vista aquelles passions humanes, recloses, inherents i immutables, a les quals l’inconscient torna per renovar-se i començar de nou. “Tout doit revenir au feu original”, va escriure el mateix Masson.

Magranes, massacres, mites; peixos, ocells, insectes… elements distants i en aparent contrast però que no es contradiuen i que de la mà de Masson flueixen en les seves obres en un moviment constant, lleial al principi heraclitià del flux permanent on els oposats sembla que acabin formant un tot harmònic. El títol de l’exposició, donat pel mateix artista a una obra seva dels transcendentals anys quaranta, ho sintetitza degudament: “No hi ha cap món finit”.

No vull acabar aquestes ratlles sense abans agrair molt especialment la cabdal ajuda i col·laboració de Diego i Guite Masson en la preparació d’aquesta exposició, així com la de tots aquells col·leccionistes particulars que han mostrat interès en el fet que aquesta exposició compleixi amb els objectius que s’havia fixat.

Michel Leiris va escriure que Masson és d’aquells artistes “que pinten per pensar”. Res ens agradaria més que el visitant sortís amb moltes preguntes i potser alguna resposta. I és que aquesta exposició, després de tant pensar-hi, l’hem fet també per pensar.