Després del col·lapse de l’activitat cultural, les galeries barcelonines reprenen la temporada artística amb una naturalitat esforçada, tot destacant la constància i l’honestedat d’algunes i amb el rerefons de la precaució davant el desastre econòmic que s’anuncia. L’art no ho pot curar tot, però per als que l’executen i protegeixen representa un món esperançador, mesurable, també utòpic, a punt per transmetre la idea d’una dignitat social basada en el treball compartit i, en el millor dels casos, col·lectiu.